Hem fundat l'Asociación Cultural Amigas de Contexto per publicar Ctxt en totes les llengües de l'Estat. L'Associació és una entitat sense ànim de lucre que també té la meta de treballar pel feminisme i la llibertat de premsa. Fes una donació lliure per donar suport al projecte aquí. Si prefereixes subscriure't-hi i gaudir de tots els avantatges de ser subscriptor, clica aquí. Gràcies per defensar el periodisme lliure!

Dioptria, editat fa 50 anys, va ser un dels discos icona de la contracultura espanyola i pedra fundacional del rock català. La seva gestació i el seu llegat s’analitzen al llibre de Jaime Gonzalo (Munster Books) que avancem en exclusiva. 

El 1969 serà un any clau per a Riba en diversos aspectes. Al gener contreia matrimoni, per l’Església, amb la seva musa, Mercè Pastor, enllaç del qual es feien ressò revistes com Lecturas i Fotogramas: “El casament va tenir rivets hippies i burgesos. I va ser tot un esdeveniment folklòric”. Una història llarga i rocambolesca, la d’aquest enllaç:

“La Mercè no s’entenia amb el seu pare, i quan aquest va saber que estava embolicada amb un tio com jo, la cosa va empitjorar. No volia que tinguéssim relacions. Llavors vam pensar a casar-nos, però els seus pares s’hi van negar rotundament, tot i que els meus van anar a veure’ls per intentar formalitzar la qüestió. El pare de la Mercè era franquista, traficava amb diamants, tenia un lloc de marisc al mercat central i presumia de conduir un Dodge. No els van fer ni cas. Vam descobrir que hi havia un “compromís entre l’Església i l’Estat” que permetia que en un cas així fos l’arquebisbe, el que dictaminés què fer. Vam anar al arquebisbat de Barcelona i es va obrir una mena de judici, que va durar un any i escaig, durant el qual ens van cridar a declarar els implicats. El seu pare al·legava que jo no guanyava un duro. Em van dir que portés algun document certificant que jo treballava, i com que col·laborava escrivint a Tele/Estel, m’ho van fer allà. Així i tot seguien sorgint impediments. La Mercè era menor d’edat. Les dones no aconseguien la majoria fins als 23. Quan es va quedar sense arguments, son pare va dir que la Mercè no regia bé. Vam anar a veure Margarita Obiols, que era molt amiga de Pasqual Maragall, i meva, perquè el seu pare era psiquiatre, però el que va fer aquest va ser conxorxar-se amb el pare de la Mercè. Després d’aquest fracàs vam anar a parar a un cosí de Luis Buñuel que també era psiquiatre, i aquest va signar un document donant fe del seny de la Mercè. En un últim intent, el seu pare va dir que el que ella volia era anar-se’n de casa i que no estàvem enamorats. Arran d’això l’arquebisbat va determinar que durant un any la Mercè se n’anés a una residència de monges, i si al cap d’aquest temps seguia afirmant que estava enamorada tornaríem a parlar del tema. Així es va fer, i mossèn Guix, l’arquebisbe auxiliar, que estava a punt de ser ascendit, va ser amenaçat pel pare de la Mercè, que li va dir que utilitzaria els seus contactes franquistes per sabotejar-li l’ascens. Per la meva banda, vaig amenaçar de fer-ho tot públic, perquè escrivia a Tele/Estel [rialles]; a la Mercè li va agafar tal emprenyamenta en saber que tenien la intenció de donar-li la raó al seu pare que quan l’arquebisbe li va oferir l’anell perquè l’hi besés ella el va apartar d’un cop de mà i es va posar a cridar. Finalment, ens va dir que si bé no ens pensava donar permís, si ens casava un capellà progre faria els ulls grossos. Ens vam casar amb mitja església plena i l’altra meitat buida. No va venir ningú de la família de la núvia, excepte una àvia i una tia que es van passar la missa amagades darrere d’una columna”.

Joaquim Jordà, per a qui Riba componia irònicament Rosa d’abril amb la intenció que la cantés a Dioptria, també el va anar introduint entre la beautiful people de la Gauche Divine, fins que aquest Olimp li girà l’esquena passat l’enrenou de la presentació de Dioptria. “Eren una colla de pijos, però jo m’hi sentia bé entre ells. Em mimaven molt, per ser net de Carles Riba i perquè era un gamberro i tal”. Penetrava així en el refugium peccatorum d’aquella esquerra exquisida, Bocaccio. “Allà, comentant la jugada de l’epilèpsia, em donaven tota mena de consells. A l’Hospital Militar em van fer unes proves mentre jo intentava per tots els mitjans no dormir. Em van dir que tornés al cap d’una setmana rapat al dos, per a altres proves. O sigui, que una setmana més de mala vida. Em vaig preparar a fons físicament, però no em va passar pel cap informar-me sobre els símptomes de l’epilèpsia. Quan em van preguntar quant em duraven els atacs no se’m va acudir altra cosa que respondre que hores [rialles], cosa que va causar la perplexitat del metge. Després es va interessar per la meva medicació, i li vaig dir que prenia aspirina [rialles]. L’home no donava crèdit. Em vaig justificar dient que no volia que ningú s’assabentés de la meva malaltia, que no havia anat ni al metge, i que per això m’automedicava. Finalment va voler saber per què no m’havia tallat els cabells: molt senzill, jo era un cantant i no pensava perdre la meva cabellera per una ximpleria com l’epilèpsia, què dirien els meus fans! Em van enviar al capità mèdic, que no era altre que el pare de Ramón de España, que al seu torn em va derivar a una monja perquè em realitzés les proves definitives. I jo era allà, endollat ​​a uns elèctrodes, sacsejant-me i intentant treure escuma per la boca. La monja em va observar i va dir: “Mira que sou burros! Si em promets que seràs bo i pregaràs a Déu et diré què has de fer”. L’hi ho vaig prometre i així vaig saber que tenia més possibilitats si durant la prova estava tranquil i respirava fondo. Quan vaig anar a buscar els resultats em van donar un paper on se’m declarava “inútil total para el vicio de las armas”... per un error mecanogràfic s’havien deixat el “ser”.

Dioptria havia de ser hipotèticament presentat l’11 d’abril de 1970, dotze mesos després de començar la gravació, un any fructífer per al rock català, en què també Màquina! i Música Dispersa entraven a la lliga de la llarga durada. Un altre maldecap. Aquesta presentació havia de transcórrer, ni més ni menys, que al Palau de la Música, que amb el Liceu era la sacrosanta pagoda de l’alta cultura catalana. Ingènua pretensió, i contradictòria, per molt que hi planés l’ombra de l’escandalizador, ja que aquest egregi búnquer simbolitzava tot allò que Riba injuriava.

Es van obtenir els permisos i les 75.000 pessetes del lloguer, suposadament sortides de la butxaca de Passola, però el Palau se’n va desdir mitja setmana abans del concert. Un dels molts motius: Riba pretenia sortir a l’escenari en un cotxe en marxa. “Em van donar diverses excuses. La primera, que a la segona actuació de Ravi Shankar va haver-hi una part del públic que va dur botes de vi (?). I que tenien por que la gent es posés a trencar cadires. Que a Raphael també l’hi havien negat pel mateix. També van argüir que el que jo feia no era música i que al Palau... jo vaig pensar, allà s’hi ha posat una pantalla molt gran i s’hi ha projectat un partit de futbol, ​​que empreses privades hi han celebrat les seves noces d’or o els seus deu milions d’ampolles. Que s’hi han celebrat repartiments de premis de fi de curs, que s’hi ha projectat cinema i que fins i tot s’hi han dut a terme actes polítics. Però això meu, no és música. Suposo que ells també tenen la culpa que en aquest país no hi hagi una veritable cultura musical moderna”.

A tall de protesta, va remetre al director de l’Orfeó Català, junta gestora del Palau presidida en aquell temps per Joan Antoni Maragall, oncle de Pasqual, futur alcalde de Barcelona i president de la Generalitat de Catalunya, una botifarra catalana dins d’una capsa d’orquídies embolicada i amb un llaç quadribarrat. Sisa feia d’emissari. La negativa del Palau donava peu a reflexions com les de Manuel Vázquez Montalbán a Triunfo, parlant d’“amics i enemics” de la cultura catalana, o les de Tele/Estel, sobre la radicalització d’aquesta cultura catalana selectiva, per a la qual el més important era que es cantés en català, aspirant a controlar també l’actitud i la posició mental dels seus cantants.

Només el mateix Riba posava objeccions de pes al nounat mite: “Amb Dioptria he procurat reflectir la meva ideologia i els motius que m’han impulsat a adoptar unes actituds. Però del meu passat, no d’ara. Perquè ara ja no hauria fet aquest disc i les seves cançons no m’agraden. Bé, no m’interessen. En aquest país tot es fa tard. Hi ha ja un desfasament entre aquestes cançons i la meva actualitat. He lluitat molt per fer un disc gran, on estigués ficat tot el meu passat, i posar-hi fi d’una vegada”. Sense renegar exactament de Dioptria, Riba es permetia fer un gir que deia molt de la seva capacitat per no estancar-se, impertèrrit a afalacs com els que li oferia Baltasar Porcel en una entrevista que aixecaria polseguera: “Dioptria, el magnífic disc de Pau Riba, és un rebuig sarcàstic del món familiar mític, aquest món que canta emocionat Serrat. Pau Riba és el revers de Serrat. Un revers corrosiu, com una ampolla de salfumant rebentada al menjador, que s’estén pel passadís, els dormitoris, la sala, que rosega la llar”.

En aquesta mateixa entrevista, Riba segellava l’urna cinerària que contindria les cendres a què d’ara endavant quedava reduït per al catalanisme més demagògic: “Hi ha hagut aquí moviments culturals molt més universals, amplis, que el del meu avi, que ha estat intel·lectualista, burgès i feixista. No tinc res contra la cultura catalana. La meva reacció és contra aquest grup constituït per les persones com el meu avi, la meva família, una mentalitat que vaig viure molts anys. Si ells tinguessin el poder farien amb els altres el que s’ha fet amb ells, prohibirien, perseguirien. Per això els dic feixistes. La seva base ho és”. L’il·lustrava amb l’anècdota dels versos de caràcter homosexual que suprimia el seu avi Carles Riba en traduir el poeta egipci Konstandinos Kavafis. I afegia més llenya al foc menyspreant la cançó catalana i restant-li heroisme, “per a mi cantar en català no és cap reivindicació”. Confessava també que gràcies a Dioptria es guanyava la vida com a cantant. “Tinc aquesta sort”.

Joan de Sagarra, que com ell carregava amb patronímic il·lustre, tot i que en el seu cas sense acrimònia, va vaticinar que aquesta trobada entre Porcel i Riba acabaria fent “molta pupa”, encara que a ell, conscient de tenir els seus propis fantasmes a devorar, “les declaracions de Pau no em sorprenen, ni m’indignen. Me les prenc com el que són: les declaracions d’un menjafantasmes”. En qualsevol cas, Riba en tenia prou, amb ell mateix, per fer-se pupa. El 24 de març de 1970, tres dies després de la premonició de Sagarra, les Joventuts Musicals de Granollers intentaven impedir un concert seu en aquesta localitat; de fet, l’únic que pot considerar-se l’estrena en públic de facto de Dioptria, represaliant d’aquesta manera les seves opinions sobre “persones serioses” del poble.